Suben la gasolina, el tabaco (que nos mata, pero menos que los accidentes de tráfico y las enfermedades profesionales), porque papá-Estado nos cuida y no quiere que contaminemos tanto y que lleguemos a los ochenta con una salud de hierro que no nos haga falta visitar un médico o ir a un hospital, y nadie dice nada.
Cierran plantas de hospitales, no hay personal suficiente, las listas de espera se eternizan. Si eres mujer y quires una simple vista rutinaria con el ginecólogo, cuando vas es al pediatra con niño de dos años que mientras ha durado la espera has tenido tiempo de engendrar y parir. Y nadie dice nada.
Las ciudades estan patas arriba por obras que nadie entiende, menos cuando hace dos meses que ya levantaron la misma calle; llenas de esculturas, que es cultura, y como somos ignorantes de lo que és eso de la cultura, nadie nos dice lo que ha costado de esas supuestas arcas vacias que se llenaron del dinero de los mismos bolsillos vacios. Y nadie dice nada.
Reconcocen que hay crisis cuando la cifra de parados parede el marcador de alguna marathon televisiva, porque mientras han podido han llevado la situación a límite para no perder ni un céntimo del negocio. Luego nos dicen que hay que apretarse el cinturón, hacer ajustes, refomas, que nos toca a los mismos de siempre ya demasiado exprimidos para dar más.
Los salarios de un diputado, y no digamos de un eurodiputado son de escándalo, con pensiones vitalicias garantizadas por ley y que se nutren de los mismos de siempre: los casi-mileuristas. Y nadie dice nada.
Hay que salvar a los bancos con nuestro dinero, por una crisis de la que han sido principales protagonistas. Los beneficios se privatizan , pero las perdidas se nacionalizan. Y nadie dice nada.
¿Qué nos pasa?
Què ens passa? Pugen els impostos per què les arques estan buides després anys d'engreixar la mateixa vaca, per què paguem els mateixos i ningú diu res. Les pensions, amb sort només es congelen, i ja veurem quan molts de nosaltres arribem a la finestreta per demanar-la, i ningú diu res. Que els sous dels gent corrent són, amb sort, igual al de fa quinze anys, amb la diferència que la carestia de la vida va pel seu costat, i ningú diu res.
Pugen la gasolina, el tabac (que ens mata, però menys que els accidents de trànsit i les malalties professionals), perquè el pare-Estat ens cuida i no vol que contaminem tant i que arribem als vuitanta amb una salut de ferro que no ens calgui visitar un metge o anar a un hospital, i ningú diu res.
Tanquen plantes d'hospitals, no hi ha personal suficient, les llistes d'espera s'eternitzen. Si ets dona i vols una simple vista rutinària amb el ginecòleg, quan vas és al pediatre amb nen de dos anys que mentre ha durat l'espera has tingut temps d'engendrar i parir. I ningú diu res.
Les ciutats estan cap per avall per obres que ningú no entén, menys quan fa dos mesos que ja van aixecar el mateix carrer, plenes d'escultures, que és cultura, i com som ignorants del que és això de la cultura, ningú ens diu el que ha costat d'aquestes suposades arques buides que es van omplir dels diners de les mateixes butxaques buides. I ningú diu res.
Reconeixen que hi ha crisi quan la xifra d'aturats sembla el marcador d'alguna marató televisiva, per què mentre han pogut han portat la situació al límit per no perdre ni un cèntim del negoci. Després ens diuen que hi ha d'estrènyer el cinturó, fer ajustaments, refomes, que ens toca als mateixos de sempre ja massa espremuts per donar més.Els salaris d'un diputat, i no diguem d'un eurodiputat són d'escàndol, amb pensions vitalícies garantides per llei i que es nodreixen dels mateixos de sempre: els quasi-mileuristes. I ningú diu res.
Cal salvar els bancs amb els nostres diners, per una crisi de la qual han estat principals protagonistes. Els beneficis es privatitzen, però les pèrdues es nacionalitzen. I ningú diu res.
Què ens passa?
Pugen la gasolina, el tabac (que ens mata, però menys que els accidents de trànsit i les malalties professionals), perquè el pare-Estat ens cuida i no vol que contaminem tant i que arribem als vuitanta amb una salut de ferro que no ens calgui visitar un metge o anar a un hospital, i ningú diu res.
Tanquen plantes d'hospitals, no hi ha personal suficient, les llistes d'espera s'eternitzen. Si ets dona i vols una simple vista rutinària amb el ginecòleg, quan vas és al pediatre amb nen de dos anys que mentre ha durat l'espera has tingut temps d'engendrar i parir. I ningú diu res.
Les ciutats estan cap per avall per obres que ningú no entén, menys quan fa dos mesos que ja van aixecar el mateix carrer, plenes d'escultures, que és cultura, i com som ignorants del que és això de la cultura, ningú ens diu el que ha costat d'aquestes suposades arques buides que es van omplir dels diners de les mateixes butxaques buides. I ningú diu res.
Reconeixen que hi ha crisi quan la xifra d'aturats sembla el marcador d'alguna marató televisiva, per què mentre han pogut han portat la situació al límit per no perdre ni un cèntim del negoci. Després ens diuen que hi ha d'estrènyer el cinturó, fer ajustaments, refomes, que ens toca als mateixos de sempre ja massa espremuts per donar més.Els salaris d'un diputat, i no diguem d'un eurodiputat són d'escàndol, amb pensions vitalícies garantides per llei i que es nodreixen dels mateixos de sempre: els quasi-mileuristes. I ningú diu res.
Cal salvar els bancs amb els nostres diners, per una crisi de la qual han estat principals protagonistes. Els beneficis es privatitzen, però les pèrdues es nacionalitzen. I ningú diu res.
Què ens passa?