HI SEREM TOTS O NO HI SEREM

Fa uns dies una amiga em va convidar a la festa d’aniversari de la seva filla. Uff! Vaig dir jo. Mare de Déu Senyor, com passa el temps!. Per una personeta que tot just comença el seu caminar per aquest món, són molts pocs, poquets, els seus anyets. He estat testimoni de la boda dels pares, i la vaig conèixer al cap d’unes hores que la parís la seva mare. O sigui, que l’amistat ens ve de lluny; més amb la mare que amb la filla, no cal ni dir-ho.

Però, pels qui tenim els seus anys multiplicats que uns quants factors, ja estem en una edat en que hem pres consciència que el temps és el veritable amo i senyor de la nostra existència; aquest temps, que  ens semblava etern a la joventut, se’ns ha relliscat entre els dits i veiem com agafar una velocitat que no ens agrada, empès per la inèrcia de la baixada.

Al tema, em va comentar que ella i dos pares més, coincidint que els seus respectius fills feien anys la mateixa setmana, van tenir la bona idea de llogar un espai per celebrar la triple efemèride.

Jo anava preparada per entrar per unes hores en una zona de brogir ensordidor, crits, carreres, rialles, tombarelles en matalassos elàstics, roba i jaquetes amuntegades, “vine cap aquí, que et faci un petó", “que ara no, que estic jugant”, “has vist al meu fill” (el fill de qui??), i intercanviar algunes frases fetes de convencionalisme social raonable, entretallat amb “vols més pastís?.- No gràcies.- ja has menjat pastís?.- Sí, gràcies”.

I, el que em vaig trobar va ser això i molt més. D’entrada els pares i parentius estaven repartits, visualment, en tres grups que, si fa no fa, venien a correspondre al país d’origen del pares. Però, en girar la mirada a la dreta, on estava la zona de jocs, el que es veia era a més de quaranta nens i nenes jugant, rient, saltant, en definitiva, gaudint com nens, que és el que són.

Davant meu es dibuixava una paleta de colors fantàstica, com bons fills dels seus progenitors: blanquets, morenets, cabells llisos, rínxols negres. O dit d’una altre manera: de l’Europa mediterrània, la de l’est, del Magreb, subsaharians, brasilers, bolivians, ....

Per un segon, com en una bona pel·lícula en que la càmera dona la volta amb el protagonista per portar-te a l’altra banda, em vaig veire en  mig del nens i, la màgia de la innocència, del mirar sens prejudici, va fer la seva feina: JA NOMÉS VEIA NENS I NENES JUGAN. NO HI HAVIA CAP DIFERÈNCIA.

Entre els grans, doncs, una mica de tot: qui ja era de mena xerraire com jo i va explicar experiències vitals enriquidores, qui tractava d’interrelacionar-se més o menys, i qui no (ves a saber si per timidesa, vergonya o poques ganes de parlar amb algú que no coneixia de res i que quan sortís per la porta el més probable és que no el tornés a veure, per la simple i senzilla raó de que no formava part del seu petit món). El petit món que tots tenim.

Tot plegat, aquella tarda a mi em van fer un regal: veure a la realitat el que ja sabia el meu cap: el futur el tenia davant meu. Aquests nens i nenes que tot just comencen a escalfar per sortir al terreny de joc de la vida, són el nostre relleu.

I si hem d’avançar com a ciutat, com a societat, com a país, HI SEREM TOTS O  NO HI SEREM.

Ep! Tranquils!. Que encara em queda molt a dir i a fer, que just començo la segona part del partit de la vida, que és la millor.