En aquests dos anys en els que la Roda de la Vida ens ha fet voltar i posat cap
per vall més vegades de les que semblava que podríem suportar, l’ únic
inalterable davant de tants terratrèmols sota els meus peus has estat tu,
Israel.
Les tempestes que han sacsejat dins nostre ens
han canviat la forma de veure i viure la vida, d’estar en aquest món on ja no
hi son persones i ésser estimats, (cosa que no és fàcil d’afrontar, però tu
n’has tingut la valentia).
Un dia, ara farà dos anys de calendari, els
estels es van alinear i et van portat davant de la porta de casa meva, que ara
és casa teva, casa nostra.
Tots dos, amb els nostres defectes i les
nostres virtuts, hem construït una nova llar. I, malgrat pugui semblar a ulls
estranys, no ha estat fàcil. De vegades et donava la mà jo, d’altres tu. Però,
sense estrènyer gaire fort ni arrossegant amb preses. Sense demanar res a canvi.
Només estar al costat l’un de l’altre. Tu, sempre al meu costat, de vegades en
silenci, però sempre amb mi.
Un silenci interior, per no pertorbar l’un a
l’altre, quan calia, hem anat escombrant les cendres i la pols que portavem a
sobre, per poder construir de nou, sobre nou, en net, la nostra nova llar, per
viure junt , i amb la nostra gosseta.
La perspectiva del temps molt, una mica
traïdora, sovint es desdibuixa i em causava, de tant en tant, una mica de vertigen:
ja no. Dos anys només!. Quan de temps! Quin poc temps!.
Dies que semblaven inacabables, i, al cap i a
la fi, quan surts del túnel, te n’adones que han esta unes setmanes.
Moments tendres, relaxats, de gaudir, de descobrir
junts, que sempre volen. Se’ns fan curts, massa breus. Sempre ens falta un dia
més.
I durant tot aquest temps, de vegades llarg,
de vegades curt, sempre ha estat al meu costa. I, jo al teu. I espero que
aquests temps duri tota la vida que ens quedi per viure.
Tu, inalterable per fora, m’has fet créixer,
deixar que estigui a terra fins trobar les forces necessàries per aixecar-me, per
què creus em mi i m’has fet creure em mi. Se jo mateixa i que tu siguis tu.
Quin millor regal.
Només espero que hagi estat capaç de donar-te
tant com tu a mi, des de l’amor, el respecte, la compressió, la complicitat i
la llibertat de ser com som. I, tanmateix, se capaços de canviar, i no errar en
allò vell que cal llançar de dins nostre, obrir les finestres i que entri aire
fresc, i deixar sortit tot allò que van deixar en un racó.
Amb tu els problemes s’empetiteixen, i els
moments que estem junts es fan grans. Com sempre havia volgut.
Tots dos sabem que la vida encara ens té preparats
un bon parell de sotracs, que no podem ni devem evitar. Serà inevitable i així
ho acceptarem.
Però, mentre no arribin, i que arribi quan
vulgui, continuem gaudim l’un al costat de l’altre, de vegades en silenci, de
vegades xerrant o molt i tu demanant-me que calli un moment per parlar tu.
Per molts anys banyats pel vent del Nord.
Sempre amb tu.
Trini
